En aquests temps en que tantissima i tantissima gent estan demanant a crits una major democratització de la societat, les entitats no en poden estar ni estan al marge, molta d'aquestes demandes es veuen sovint reflectides en un augment dels seus membres i d'associacions. I sovint en elles també s'hi poden apreciar aquestes demandes de major participació.
Aquestes sovint es materialitzen en agrupacions de caire assembleari de gent ajuntada pel motiu que sigui per portar a terme quelcom, ja sigui per un període concret en el temps i un motiu molt concret o be per una activitat més perllongada en el temps o activitat de caire cultural. Però sovint també ens trobem en casos en que es demana que una associació que funciona des d'un cert temps, passi a funcionar de forma assembleària en els òrgans de direcció (ja que per estatuts tota entitat ja ha de reunir un cop l'any la totalitat dels seus socis per aprovar el pressupost i els càrrecs directius), fet que per poder-se portar a terme requereix remodelar els estatuts, possibilitant l'obertura de la caixa dels trons de les vergonyes interiors de l'associació.
Perquè això no passi molts presidents opten per fer reunions de les juntes obertes i anunciar quan es fan les reunions. És aleshores quan ens trobem amb la paradoxa de que qui tant reclamava poder participar no hi assisteix, i si algun despistat ho fa, a la següent ja no hi va. Amb això no dic que no s'hagi de fer i passar a tindre unes juntes totalitàries, si no que aquells que tant opinen estiguin realment disposats a arremangar-se i a treballar. I als presidents que permetin la participació, ja que massa sovint ens trobem amb el típic president que ho vol controlar tot, i en aquesta vida no es pot pas pretendre, cal sempre trobar la manera que hi pugui participar el major nombre de persones possibles.
Tampoc es pot pas pretendre aquella frase de "tots fem de tot", cal que una tasca la porti a terme la persona més apta per a desenvolupar-lo, d'ela qual se'n pot despendre un grup i/o comissió que l'ajudin a desenvolupar les seves tasques.
dimecres, 18 de juny del 2014
dimarts, 13 de maig del 2014
Associacionisme del segle XXI 1 (la comunicació)
El nostre és un
país ric, en moviments populars ja des d’antic la els seus habitants han buscat
la manera de poder portar a terme allò que volien, o els agradava fer. Aquest
fet ha donat lloc a un ric mostrari associatiu, donant lloc a colles
geganteres, castelleres, de diables de festes, ateneus, clubs esportius, corals
i orfeons, i un llarg etcètera.
Amb el temps
aquestes s’han anat adaptant, com bonament han pogut als embats de la situació
sociopolítica, i adaptant a les necessitats dels seus socis. El darrer
d’aquests reptes ha estat i és la irrupció de les noves tecnologies de la
comunicació. Un gran repte en el que sovint s’hi ha fet front comptant amb la
col·laboració desinteressada d’algun soci interessat en aquest temes que
provant provant ha creat algun web, un perfil, un twiter, o qualsevol altre
element, per que l’entitat vagi donant a conèixer les seves activitats. I en
els darrers temps molts han anat creant vocalies i/o comissions dedicades a la
comunicació, però amb el romanent en el subconscient d’una política
comunicativa que cal actualitzar.
Així doncs encara
perdura la idea de que cal fer molts cartells, pamflets, que ningú llegeix, i
que massa sovint acaben per terra, embrutant els carrers i provocant desforestació
per fer uns papers que ni els mateixos interessats s’esforcen a fer arribar al
públic potencial, fet que fa que te’ls trobis al estand massa sovint, darrera
el taulell, menjant o petant la xerrada, sens preocupar-se el més mínim per la
imatge que transmeten.
També ens trobem
els membres d’una executiva que pensen que modernitat és tindre molts
ordinadors i telèfons connectats a tot arreu, i passar-se la reunió enviant
emails, que podrien enviar des de casa, o parlant entre ells a través del wats app.
Amb això no vull dir que fem com aquell avi directiu d’un club de futbol,
allunyat de la realitat dels seus jugadors, que no sap ni fer anar l’agenda del
telèfon o li ha de demanar als altres que li arreglin l’ordinador. Senyors,
existeixen els papers i els bolígraf, els telèfons tenen un apartat de notes!!
Cal així doncs que
situem la tecnologia i l’associacionisme en el lloc que els pertoca. La
tecnologia és molt útil i cal que la dominem, però tinguem present que a les
associacions son un espai on la gent va a relaxar-se i a passar-ho be. Això no
vol dir que hagin d’esdevenir un campi qui pugui, si no ens al contrari, perquè
al igual que nosaltres hi som perquè volem, els altres també, fet que al meu
parer comporta que tots hi posem tot el nostre esforç possible (sempre tenint
clar fins on podem arribar, nosaltres i els altres) i fer les coses el millor
possible. En el cas de la comunicació, tal i com està avui en dia ja no pot ser
que cadascú vagi fent les coses de forma amateur, si no que tinguem ben clar
cap a on volem anar, i a quin públic ens volem dirigir. Amb això no vull dir
que s’hagi d’excloure a aquell estudiant de comunicació/informàtica, o al
autodidàctica, ens al contrari, se’ls ha de potenciar per que son gent que
sovint son gent molt més oberta de mires, que l’entès. Però el que si que hem
de fer és treure’ns de sobre vells clixés i tindre molt clar el que volem, i
adaptar-nos a les necessitats i tempos requerits per aconseguir el que volem.
divendres, 11 d’abril del 2014
Els Carrencà i la guerra de successió
Inicis del XVIII
Per començar ens hem de situar a la Martorelles de fa 300
anys, i per fer-ho hem hagut de recórrer al fons Carrencà i al fons Sindreu de
l’arxiu de Martorelles i a l’arxiu parroquial de Martorelles.
En els seus llibres Sindreu ens parla dels dietaris de Mossèn
Ferriol Llaorsí, mossèn de la parròquia de Santa Maria de Martorelles del 16 de
Febrer de l’any1691 al 12 de Desembre de 1736. Uns dietaris que a dia d’avui
aquest historiador no ha pogut localitzar.
A inicis del segle XVIII, ens trobem una parròquia que l’any
1707 consta de 110 habitants (Mollet en tenia uns 200). Dedicats al conreu de:
Blat, ordi, mill, sègol, espelta, faves, pèsols, llobins, cigrons, guixes,
mongetes, moreu, fesols, veces, llenties i sobretot cànem i vinya. Amb molt
bons anys per la terra entre el 1700 al 1706. Productes que principalment
portaven a comerciar al mercat de Granollers, on la porxada feia de mercat del
gra del Vallés, que al seu torn era el graner de Barcelona.
Aquesta parròquia com totes comptava amb llurs pròpia
organització (càrrecs que s’escollien anualment) a part del mossèn, així doncs
trobem que:
-
“27-Juliol
del any 1702. Dia de la festa de la dedicació desta Iglesia foren elegits
obrers en la forma en dita Iglesia acostumada. Pera Matons, y Jaume Busquets
Carrencà pagesos desta Parqª(uia), y
comencen a exercir son ofici en lo dia 2 de ge (ner) del mateix siguent anÿ 1702. Com es estil
en esta Iglesia”. mateix dia ho fan Jaume Antic i Pau Farrés.
A l’època un oïdor era el responsable de les finances. Hi
haurem d’esperar a 1708 i a 1713 perquè un Carrencà ho torni a ser. Per
poder-los fer la feina més senzilla a ells i als mossens venidors trobem que
l’any 1750 el rector fa un plànol amb totes les cases i terres, d’on cobra la
parròquia, del qual tenim un exemplar en molt bon estat de conservació al
bisbat i una de no gaire ben conservada al arxiu municipal.
Aquesta parròquia de Santa Maria de Martorelles, junt amb les
de Sant Fost de Campsentelles, Cabanyes i Santa Perpetua de la Mogoda l’any
1410 van constituir l’anomenada Baronia de Montalegre. Una Baronia que comptava
amb institucions pròpies: El consell Municipal, compost pels caps de les cases.
El Batlle, que n’exercia el poder executiu, judicial i policíac, i que era
nomenat pels senyors i disposava d’un salari. Aquest era ajudat pels consellers
i pels clavaris (responsables de les finances) que eren elegits per
insaculació. Aquest consell es reunia a l’anomenada Barraca de Mogoda (entre
Santa Perpetua i Cabanyes). I que fou abolit el 1716 amb el decret de Nova
Planta.
Com ja hem comentat en l’apartat anterior el principal mossèn
del segle XVIII a Martorelles fou Mossèn Ferriol Llaorsí, que regentà la
parròquia 45 anys, del 16 de Febrer de l’any1691 al 12 de Desembre de 1736. I
ens ha deixat un dels documents més valuosos de l’època, el seu dietari, del
qual Sindreu en cita alguns fragments. Però del qual no en podem conèixer el
pensament ni l’anàlisi de les situacions que li van tocar viure ja que, com ja
hem comentat no s’han pogut localitzar, i el mateix Sindreu és contradiu: Per
una banda ens diu que és un fervent austriacista, que amb la derrota defensa al
rei Felip. Per l’altra “Es nota contrari a la decisió catalana per
Carles III, però sense entusiasme per Felip V, tot i que es desprèn que comprèn
la idea idea dels catalans “No ha estat una acció tremendament errònia,
intentar plantar cara a un enemic tant poderós”. Però si que veu com a
“desbaratada” la decisió de resistir a ultrança. Segons ell cal buscar la causa
del canvi de monarca a “l’astúcia, a la murriesca i a la perfídia dels anglesos”.
El que si podem constatar del cert és que ve de família austriacista, ja
que ens diu:
-
“Vüy, dia 16 de setembre.
Som donat cristiana sepultura al cos fahedor, d’un dels tres soldats,
aquins havia donat acolliment, avui fa vuit dies, en aquesta rectoria.
Un d’aquests tres soldats fugitius, era el meu nebot, en Pelegrí Llaorsí,
fill d’un germà meu, que resideix al Port de la Selva, de on en sóm tots
nadius...
I aquest no és pas l’únic cas d’austriacistes que fugen de
Barcelona aquí el mossèn acull i intenta guarir. Malgrat aixó no queda del tot
clar ja que tant es refereix a Felip V com “el rei d’Espanya”, com “el rei”. No
obstant l’únic moment en que cita el nom de Felip ho fa com a “Felip d’Espanya”
no pas com a Felip V, i ho fa un cop passat l’onze de Setembre.
És a partit d’ell que sabem que durant el període de la
guerra de successió a la corona espanyola la població s’ha reduït a menys de
100 habitants que viuen tancats i esporuguits en 18 o 20 focs (unes 5 persones
per casa), i recomana a la gent que tingui les armes preparades per si els
ataquen.
-
“La gent senzilla, la bona gent
d’aquesta <> de Martorelles, que avui som tant pocs,
que no arribem a fer ni un centenar d’ànimes de cristians, en el padró de
feligresia, i que tenim estada en els divuit o vint focs que escalfen les
nostres cases modestes, estem tant atemoritzats, tan esglaiats i tan
esporguits, davant del que veiem i del que sentim a dir, que no gosem ni sortir
de casa.
-
Tanqueu bé les portes i barreu els
bariports!!.. No us mogueu de dintre!!.. No obriu a ningú que no conegueu!!...
Vigileu pares!!... Que no s’us enduguin els fadrins de casa, a la força, per
fer-los anar a la guerra... I vosaltres, mares, vetlleu per les vostres filles
donzelles, perquè no us las prenguin i us les deshonrin... Si teniu una arma de
foc, tingueu-la guardada al punt de dalt, preparada a sota del coixí.. Per
defensar-vos... Que avui només corre gent dolenta...
Per poder comprendre aquestes
paraules i consells del rector, cal que tinguem ben presents que la societat
catalana de la època era una societat molt avesada a la guerra i que acostumava
a tindre armes a casa des de feia segles. Hem de tindre també present que a
finals de 1713, han quedat abandonats a la conreria els membres de l’expedició
militar que realitzà el conseller militar, i que aquest s’han quedat a les
muntanyes tot intentant entrar o fugir de Barcelona, i que mentre no troben el
moment per trencar el setge es refugien a la serralada litoral, malt vivint
sense ordre ni direcció, i sovint cometent actes de pillatge per poder
sobreviure. Atacant si calia esglésies com la de Cabanyes, o robant als molins
de la plana.
Carrencà
Pel que fa a la família Carrencà
parlem principalment de dos propietaris Teresa Carrencà i Tria (1671-1695),
filla de Jeroni Carrencà i Xamar, i del seu fill Josep Carrencà i Bosquets
(1690-1742). Així com també parlem de Jaume Bosquets Carrencà, marit de Teresa
i pare i tutor en la minoria d’edat de Josep.
Teresa fou la única filla de Jeroni
Carrencà i Xamar, el testament del qual és una de les millors fonts que tenim
per com era la casa i la seva hisenda. Ens hem d’imaginar una casa pràcticament
com la veiem avui dia, però sense la capella que data de finals del XVIII, ni
el pou i possiblement sense la masoveria (no en parla), amb un molí a la part
de sota (actual carrer rec del molí) i no queda ben be clar si l’edifici del
celler ja hi seria o be hi hauria un celler dintre la casa. En ell també
reconeix a Teresa com a hereva, i nombra al seu cosí Magí Xamar (Ciutadà Honrat
de Barcelona) com a tutor, ja que a part de ser una dona, només tenia cinc anys
i era orfe de pare i mare (morta de part).
Teresa es casà l’any 1690 amb Jaume
Bosquets, fill de Sant Ciprià de Valldoreig, amb qui tingué tres fills Josep
(1690), Jeroni (1691), I Ignasi (1695). En el seu testament Teresa reconeix a
Josep com a hereu, i a Jeroni com a fill, i nombra al seu marit com a tutor, en
cap moment nombra a Ignasi, nat dotze dies abans de la seva defunció. Cal esmentar que Jaume era germà de Francesc Bosquets, coronel del regiment Mitjansde fusellers de muntanya (miquelets).
Josep en fou el propietari fins a la
seva mort l’any 1742, en que heretà el seu fill Antic Carrencà i Carbonell.
Tingué nou fills, Jaume, Teresa, Jeroni, I Antic, del primer matrimoni amb
Teresa Carbonell de les Casesnoves. I Maria Teresa, Ignasi, Maria Eulàlia,
Jaume, i Petronel·la, del seu matrimoni amb Eulàlia Marquet i Plantada.
En iniciar el segle ens trobem un
gran mas amb un propietari de només deu anys, que està tutoritzat pel seu pare
de trenta. Els primers documents que trobem del segle daten del 1709 i es
tracten d’e la compra d’una vinya a Rafel Guillamí, i de l’exempció d’Isidre
Carbonell pare de Tresa Carbonell, que a l’any següent es casarà amb Josep
Carrencà. El període de la guerra és una època que segons veiem a la
documentació existent a l’arxiu municipal, no es diferencia en res a les
èpoques de pau, tot son apoques, censos, arrendaments i documents notarials. L’any
1711 neix Jaume Carrencà i Busquets (fill de Josep i Teresa) i mort el 1713. Documentació
que segueix de forma similar un cop finalitzada la guerra de successió a la
corona espanyola.
El fet que resulta remarcable, és que
de l’any 1714 no en resta cap document. I que del 1721 en trobem que Josep
Carrencà és un regidor, que cobra del cadastre, un cadastre que també trobem.
Ens apareix també una “pragmàtica sanció
de trajes” redactada el 21 de novembre de 1721 per Felip V. I ens trobem
també que Jaume Carrencà, a la seva mort fa donació a la parròquia de Sant
Felip. Tot això ens portaria a pensar que es tractaria d’una família borbònica,
que durant la guerra a ultrança podria haver marxat de Martorelles.
No obstant ens trobem que malgrat
haver-se prohibit el català sovint segueixen escrivint en català, el primer
document en castellà no el trobem fina al 1721, però no obstant ells segueixen
escrivint-lo, fins i tot en documents oficials com testaments i documents
notarials, i quan no ho poden fer miren de fer-ho en llatí. També ens trobem
diferents plets per satisfer deutes d’honor: el 1724 entre Francesc Motxa (de
Stª Perpetua) Josep Carrencà (De Martorelles) i Raúl Lladó (de St Fost) per
calumnies. I el 10 de Setembre de 1729 fan una donació a un convent per
satisfer un deute d’honor. Honor que amb la documentació de la que disposem no
podem saber de quin greuge es tractava.
També son destacables les
desavinences amb Gregori Puig, el qual fou nomenat veguer per Felip V, després
de la guerra. Gregori Puig a part de ser l’hereu de Can Puig, estava entroncat
amb la família Carrencà i viceversa. I per un acord entre Gregori Puig Josep
Carrencà i Jaume Busquets de 1721, hi ha un reconeixement mutu i una renuncia sobre
les possessions de l’altre, no obstant les desavinences continuaren pels camins
i pas de ramats, documents que ara si prosseguiren en castellà. Desavinença que
arribà al punt que els Carrencà hagueren de demanar llicència per poder fer un
camí que enllaces el mas amb el camí ral, per no haver de passar per Can Puig.
Si recorrem al dietari de Mossèn
Ferriol llegim que el 1714 ens escriu que:
-
“Sentim a dir, que la casa de
Carrencà, uns brétols enterbolits posseïts de mala entranya, s’han endut una
donzella de setze anys a la força, arrastrant-la pels cabells”
-
“Sentim a dir, també, com a la
mateixa casa de Carrencà, uns fascinerosos sense llei i sense conciència, han
entrat al molí, que està separat de la casa, com a un cop de roc de mandró, I
després d’haver nafrat greument el moliner i a l’ajudant, els han robat tot el
que tenien i s’han endut tanta farina com han volgut.”
-
“També sentim a dir, a la gent de la
mateixa casa de Carrencà, que ahir, de part de vespre, van sentir uns trets
d’arma de foc... Seguits d’uns... ais... molt llastimosos, que venien de la
banda del camí del bosquet, fora la muralla de la casa...
I que avui, quan el pastor ha fet l’engegada del ramat, per anar cap a la
pastura, ha trobat els seus gossos que llepaven la sang a dos homes estesos,
ensangrentats i esgalabrats.
Un estava una quantes passes més allunyat de l’altre. Que es veu que
intentava fugir en direcció a la casa, a demanar aixili i socors. Però que allà
mateix el varen estarracar.
La sang, agrumollada i espessa, li sortia de les nafres a raig fet perquè
encara era calenta.
L’altre ja estava encarcarat, fred i enravenat.
En llegir aquestes línies, cal que tinguem present a quina
distància es troba can Carrencà de l’església, i que com ja hem comentat amb
anterioritat, els encontorns estaven plens de gent provinent de les res tes de
l’exèrcit català, que ha via quedat abandonat a Alella, fet que hauria fet que
durant un any els habitants de Martorelles es tanquessin a casa seva i
evitessin sortir-n’he, aturant així tota activitat econòmica.
Pe altra banda mossèn Ferriol el 19 de Setembre de 1714 ens
diu:
-“ vüy, dia 19 se setembre.
Han arribat ací, a la
plaça de l’Església, cap allà a la migdiada, un destacament de soldats a
cavall, que anaven de pas cap a la ciutat de Barcelona. I aquí han fet parada.
Aquests soldats duien
en custódia, una encordada de gent agafada, lligats pel puny i la canella de
cada ú, a una corda llarga de cánem, on n’hi anaven quinze o setze de corrua.
El capità que manava la
tropa, m’ha vingut a trobar i m’ha dit, en llengua catalana, que duien un
cadàver a les alforges, feia moltes hores, que havia mort pel camí.
I que creia que seria
molt convenient i necessari, que se li donés sepultura en terra sagrada, del
fossar de la parròquia, ja que segons la documentació que se li havia trobat al
damunt, sembla que era un soldat nascut a la parròquia de Martorelles.
Jo l’hi he preguntat si
sabia qui era i ell m’ha entregat la documentació de l’interfecte.
I efectivament he vist
desseguida, que aquell justificant personal que m’enseyava, pertanyia a un
membre de família coneguda.
Es tracta d’en Jeroni
Carrencà i Busquets, el fadristern de la casa, que feia un temps que havia anat
a aprendre l’ofici de modelista de figures de cera, a la ciutat de Barcelona. I
que allà el va sorpendre el batibull i el xafarranxo de combat, bo i essent
militant actiu de la Coronela.
Ha manat als soldats
que descarreguessin l’envoltori on hi anava aquella humana. I jo he demanat que
la dipositessin al peu mateix de l’altar de sant Domingo, que és on hi tenen la
sepultura, els amos de la hisenda de Carrencà.
Aquesta tarda mateix
passaré comunicat als familiars del difunt i demà se li faran les honres
fúnebres i el soterrament del cadàver.
Pel que m’ha dit el
capità, aquella gent encordada, havien pogut escapolir-se del setge de la
ciutat de Barcelona i havien intentat fugir, a la nit, vers la direcció que
mena al reialme de França, seguint les fotges, i les roderes del camí-ral
francès.
Però havien estat
capturats a l’altura de la fortalesa d’Hostalric i retornats a la ciutat de
Barcelona.
He donat una
llambregada a aquella formació de detinguts i n’he tret una impressió
deplorable i dolorosa.
Quan s’ha despedit el
capità, m’ha saludat militarment i m’ha dit:
-
Mossèn... Només puc dir-li una
cosa...
-
Quina?
-
Visca el rei Felip d’Espanya!!...
-
Doncs que Visca... – jo l’hi he
contestat.
Requiaescat in pace.
Amén
Signat: Ferriol
Llaorsí, rector de Martorelles”
Aquest fet no vol tampoc dir que forçosament es tractés d’una
família austriacista, si no simplement que el germà del propietari ho era. I
potser així podem fer llum en aquest afer, una família catalana com qualsevol
altra que segueix escrivint en català, perquè és la llengua que li és comuna,
que segueix fent la seva vida i relacionant-se amb altra gent com ells, que és
capaç alhora d’entendre i escriure el castellà i el llatí.
Conclusions
No obstant caldria poder trobar l’original del dietari de
Mossèn Ferriol, per poder corroborar que la cita que ens fa Jaume Sindreu és
totalment certa, ja que segons l’”ARBRE
GENEALÒGIC DE CAN CARRENCÀ DE SANTA MARIA DE MARTORELLES” que va fer l’any
1998 el genealogista Ramon Rovira i Tobella, ens situa la mort de Jeroni
Carrencà i Bosquets el 1744, i ens el casa el 23 de Març de 1723 amb Josepa
Matons. Podríem pensar és que qui realment es casa amb la Josepa Matons es
tracta de Jeroni Carrencà i Carbonell, fill de Josep Carrencà i Bosquets, i que
la genealogia ens diu que mor als dos mesos de vida, però resultaria estrany
dir que el primogènit mor quan realment viu. Una altra possibilitat que caldria
contemplar és que realment no fos mort i el poguessin curar. Però per treure’n
l’entrellat caldria trobar el dietari i saber que passa els dies posteriors.
Bibliografia
-
ARXIU
MUNICIPAL DE MARTORELLES; Fons Carrencà.
-
ARXIU
EPISCOPAL DE BARCELONA; Arxiu de la parròquia de Santa Maria de Martorelles.
-
ARXIU
EPISCOPAL DE BARCELONA; Arxiu de la parròquia de Sant Joaquim de Martorelles.
-
Rovira
i Tobella, Ramon; “ARBRE GENEALÒGIC DE
CAN CARRENCÀ DE SANTA MARIA DE MARTORELLES”; 1998-99.
-
Sindreu,
Jaume; “Martorelles història i llegenda,
3ª part”.
-
Ferrer
i Gironès, Francesc; “La persecució
política de la llengua catalana”, edicions 62.
dissabte, 8 de març del 2014
Recuperem CASTELLRUF
Avui ha tingut lloc
la primera fase dels treballs de recuperació i posada en valor del jaciment
Ibèric de Castellruf, d’aquí Santa Maria De Martorelles. Per aquesta fase la
conselleria de Cultura de la Generalitat (que és qui en té la competència)
només ha autoritzat a fer un desbrossament de l’entorn, tasca per la qual ha
contractat a l’empresa de recerca arqueològica ÀTICS, amb seu a Mataró (www. Atics . org), que ha comptat amb la col·laboració dels agents de l’ADF, i d’una
cinquantena de voluntaris d’arreu, que han portat amb autobús, i que si be no
han pogut desbrossar la totalitat del jaciment si que hi ha fet una molt bona
tasca, ja que fa un any quan hi vaig pujar per darrer cop costava deu i ajuda
poder veure-hi alguna estructura.
Esperem que aquest
treballa no quedin en no res, i que ben aviat hi puguem tornar a veure-hi
treballant un grup d’arqueòlegs. I també esperem que abans d’haver de portar
expressament amb gent de fora, comptin una miqueta més amb els veïns, que si be
no puguin fer tota la feina, amb l’ajuda i el consell dels experts en alguna
cosa de ben segur que poden ajudar, i de ben segur que així se l’estimaran i el
cuidaran molt més del que ho han pogut fer fins ara.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)