Els Puig de Martorelles i la guerra de Succeció

Fa temps, en un altre article parlava de la vinculació de la família Carrencà de Martorelles, en relació a la guerra de successió i la seva simpatia pel bàndol Austriacista i el rei Carles III d’Hasburg. Les ultimes incorporacions, al arxiu municipal, hem porten a parlar avui de la seva família rival els Puig, i partidaris del Borbó, essent Geroni Puig el darrer Veguer del Vallés, ja sota el regnat de Felip V. La imatge del document que acompanya aquest text, acredita aquesta vinculació.

En Geroni Puig, encara com a sots veguer, el dia 16 de gener de 1714,diu que fa entrega als militars borbònics instal·lats a Sabadell, de les armes de les parròquies de Martorelles, Santa Perpetua i Sant Fost. Cal esmentar que Puig no ostentava cap càrrec municipal a la Baronia de Montalegre, que recordem era comuna entre els tres municipis. Exactament fa entrega de 6 escopetes i carabines; 3 escopetes de xispa; 28 pistoles i una arma retallada a mode de pistola; 24 punyals, dagues i baionetes; i una espasa.

Per posar-nos en antecedents hem de recordar que al estiu de 1713, els aliats han abandonat el principat, i les institucions catalanes han acordat seguir la guerra fins al final (a Ultrança), i han realitzat una expedició per reclutar tropes, que va resultar fallida i va quedar abandonada a les muntanyes dintre Alella, Sant Fost i Martorelles.

Per tant d’on surten aquestes armes. Tenim tres opcions: 1) Els vilatans ho donen lliurement, fet poc probable, ja que com hem esmentat hi havia una tropa, abandonada a la seva sort, a les nostres muntanyes, i sovint atacaven les masies i els camins per apoderar-se de menjar i recursos. Comentàvem en un article anterior que el rector de Santa Maria feia crides a tancar-se a casa i tindre les armes apunt per un eventual atac. 2) Els Puig obtingut aquestes armes, d’aquesta tropa abandonada a la muntanya. Fet també poc probable, ja que eren austriacistes i afamats i ell un Borbònic ric, si se’l haguessin trobat possiblement l’haurien liquidat. 3) La darrera opció, seria que els Carrencà (Austriacistes) estarien emmagatzemant armes, per nodrir el regiment de fusellers de muntanya (Miquelets) de Francesc Busquets i Mitjans, oncle del propietari de la casa, Josep Carrencà i Busquets. I que els Puig n’haurien descobert l’amagatall i se n’haurien apoderat.

Recreació històrica Barroca a Catalunya

 II Jornades del patrimoni defensiu de Catalunya

Text: Adrià Arroyo Montagut; Roger Candela Callado.

Paraules clau
Recreació, història, associació, Miquelets, armament.

1. Introducció
La recreació històrica, en anglès reenactment, fa referència a les associacions i els grups de persones que, amb una certa passió per la història, es dediquen a reproduir amb la
màxima fidelitat i rigor un període històric determinat. Hi ha la voluntat de reviure i difondre la història de manera lúdica, però també científica, a partir dels criteris de l’anomenada arqueologia experimental. Normalment els grups de recreadors es basen en els fets històrics més importants que varen succeir en els seus països.
La recreació de fets històrics és una activitat recent en el nostre país. Es constata, en els últims anys, un augment de les persones interessades en participar en els diversos grups de recreació que han anat apareixent per tot Catalunya. Els grups, generalment inscrits com a associacions culturals, tracten des del món iber fins a la guerra civil de 1936-39.
Un dels objectius d’aquest treball és fer veure a la societat que els grups de recreació històrica poden servir per fomentar el coneixement de fets, cultures, maneres de viure i d’entendre el món, relacionats amb les vides dels nostres avantpassats. També cal destacar el treball previ que es realitza d’investigació i de documentació, el qual és fonamental per reconstruir un moment històric amb una fidelitat gairebé absoluta.
No es pot deixar de comentar l’evident vessant lúdica que comporta la realització d’aquesta activitat, la qual comporta el gaudi, no només dels participants, sinó també del públic que assisteix a les diferents recreacions que es duen a terme.

2. Els antecedents
La recreació històrica, tal i com la coneixem, va aparèixer al Regne Unit al voltant dels anys 70 del segle passat, mentre que al continent europeu no va desenvolupar fins la dècada dels 90. A Catalunya, les primeres manifestacions que es poden incloure en aquest àmbit, és van dur a terme en el marc de Tarraco Viva1. L’any 1998, sorgeix el primer grup de reconstrucció històrica, que es dedica a recrear la tribu dels ibers cossetans, influenciats per les jornades dutes a terme a Tarragona i com a continuació dels treballs de reconstrucció del jaciment arqueològic de la Ciutadella Ibèrica de Calafell l’any 1992 (figura 1).
1 Jornades de divulgació històrica d’època romana que es porten a terme a la ciutat de Tarragona des de l’any 1998.
A Europa, el període més important és el de l’etapa napoleònica. Això és degut al fet que l’emperador Napoleó va voler estendre el seu poder per tot el continent. Per aquest motiu, existeixen grups de recreació d’aquest moment en molts països europeus, els quals organitzen una munió d’actes. El més important i espectacular és la recreació de la batalla de Waterloo, amb uns 6.000 soldats d’infanteria, uns 300 de cavalleria i unes 100 peces d’artilleria.
Als Estats Units, les recreacions més representatives estan relacionades amb la Guerra de Secessió. L’origen cal cercar-lo amb les trobades anuals dels propis veterans de la guerra per recordar els companys caiguts. Aquest fet va crear una llarga tradició que ha perdurat fins als nostres dies. L’acte més important és el de la batalla de Gettysburg. L’any 1998, per a la celebració del 135è aniversari d’aquell esdeveniment, es van comptabilitzar uns 35.000 recreadors, els quals van commemorar els fets en el mateix el camp de batalla. Hi van assistir fins a 50.000 espectadors.
En el món anglosaxó hi ha un interès molt gran per aconseguir l’autenticitat dels uniformes, dels complements, de l’armament, del material de campanya, etc. Fins i tot l’actitud que mantenen els recreadors en el moment de vestir-se i de comportar-se, amb
una gran dignitat i respecte. Per això, es van crear unes qualificacions, quatre en concret. En primer lloc, els anomenats hard-core, els quals tenen cura fins al mínim detall: utilitzen els mateixos tipus de teixits i les mateixes costures dels uniformes originals, tracten el seu aspecte físic, deixant-se barba i patilles, segons la moda de l’època. En segon lloc, els progresives tenen un nivell d’autenticitat excel·lent, però sense arribar al nivell dels anteriors. En tercer lloc, hi ha els mainstrem, grup on trobaríem la majoria dels recreadors. Finalment, hi ha els anomenats farbs, o soldats de polièster, que són els que dediquen menys temps i diners a l’hora de mantenir una autenticitat correcte.

3. L’estat de la qüestió
Per poder abordar aquest aspecte, ha estat necessària fer una anàlisi dels grups de recreació històrica d’època barroca a Catalunya, amb la intenció de copsar la incidència i els trets personals d’aquest col·lectiu. També per recollir la seva visió de la situació actual, donades les particularitats del moment polític i social que estem vivint.
El treball s’ha fet a partir d’un càlcul estimat d’uns 215 recreadors. Han contestat a l’enquesta realitzada 35 persones (16%) de dues de les associacions existents. També s’ha extret informació de les seves pàgines web.
El primer que podem observar, és la gran diversitat d’edats dels participants. No obstant això, a la vista de la gràfica  podem apreciar clarament com el 69% estan compresos en el marge d’edat dels 31 als 50 anys.
També és suggeridor veure la diferencia entre sexes, on el nombre d’homes és molt superior al de dones. Malgrat voler ser fidedignes a la història, on generalment les dones no feien de soldat, les associacions permeten l’allistament d’aquestes, sense menystenir el paper de població civil que habitualment acompanyava a les tropes.Pel que fa a l’armament, en els darrers temps les associacions i els recreadors han fet un gran esforç per augmentar el nombre d’armes de foc, de manera que al voltant del 80% dels recreadors ja disposa d’una d’aquestes armes. Malgrat l’actual augment i millora de la situació dels grups de recreació històrica a Catalunya, encara no s’ha assolit el nivell dels països on aquesta activitat està més implantada. Molts dels recreadors ens comenten que, malgrat l’important augment de persones i activitats derivades de la commemoració dels tres-cents anys de la pèrdua de les llibertats de Catalunya, aprecien una manca d’interès per part dels polítics i de la societat en general. Aquesta, sovint titlla als recreadors de firikies o bé trabucaires en el sentit més despectiu del terme, i els veu com una gent violenta que intenta impulsar la cultura militarista amb una visió parcial de la història. En algunes ocasions, hi ha persones que assisteixen als actes amb pancartes opositores o cridant consignes de caire polític. També cal fer esment de l’ús inadequat que alguns canals de televisió han realitzat, amb imatges de recreadors, per ridiculitzar el procés sobiranista actual.
En front d’això, els mitjans ho veuen com un actuació “semifolclòrica” que serveix per adornar i donar un plus de color a un acte relacionat amb l’època, mai com un recurs historiogràfic o didàctic. D’aquesta manera molt poques vegades se’ns menciona i tampoc ens fan una propaganda adequada, tot i que la majoria dels nous recreadors han conegut aquest món, gràcies a l’aparició en algun programa de televisió, de difusió pròpia o bé un acte. No obstant, molts aprecien que primer cal resoldre les desconfiances i tibantors entre les diferents associacions, fet que hauria de portar a un augment del nombre de sortides, i a actes de major envergadura. I per l’altra banda apostar pel rigor, ja que sovint apareixen objectes anacrònics, o bé objectes o actituds que poden fer que la gent sigui reticent a acostar-se, com és el fet de que al campament hi pugui haver gent disparant trets al aire indiscriminadament, pel pur plaer d’olorar pólvora.

4. L’associacionisme
La primera associació de recreadors d’època barroca és Miquelets de Catalunya. Va ser fundada el 2005 a Manresa i actualment compta amb 130 socis, dels quals 120 són recreadors. Té delegacions a Vic, Olesa de Montserrat, Barcelona i l’Hospitalet del Llobregat. Està treballant per tenir representació a Reus i a les comarques del Vallès i del Maresme. Inicialment, va recrear el regiment d’infanteria de línia de la Diputació del General, creat el 1705, el qual vestia casaca blava i gira vermella. Anys més tard van crear el regiment de fusellers de muntanya Joan Vilà i Ferrer, constituït el 1710, amb vestits dels mateixos colors. Posteriorment, van formar la companyia de magraners de la Diputació. Finalment, el 2013 es va recuperar el regiment de cavalleria cuirassers de Sant Jordi, del 1713, de casaca blanca i gira vermella.
La Coronela de Barcelona és la segona associació més antiga del principat. Té per objectiu recuperar la història militar i el cos protocol·lari de la ciutat comtal.
L’associació Miquelets de Girona va néixer el 2008 per commemora l’època napoleònica i, no serà fins l’any 2013 que faran el pas al Barroc. Per aquest motiu van escollir el regiment d’infanteria de línia Sant Narcís, compost per tropa alemanya i oficialitat catalana, la qual té un fort vincle amb la ciutat. Porten un uniforme amb casaca blava i gira blanca.
L’associació Recreació Històrica Moià sorgeix de la festa barroca que es realitza al municipi, i al llarg del temps ha representat diversos regiments. Actualment vesteix la uniformitat de les companyies de cavalleria d’Hússars Hongaresos, les quals varen quedar al principat després del tractat d’Utrecht.
L’associació Regiment de la Ciutat de Barcelona és la més jove de totes i està agermanada amb Girona. Vesteix l’uniforme del regiment de la ciutat, creat el 1705, amb casaca vermella i gira groga.
4.1. Els Miquelets de Catalunya
Actualment, l’associació Miquelets de Catalunya està regida per una junta composta pels càrrecs que estableix la llei (president, vicepresident, secretari i tresorer) i sis vocalies que s’encarreguen d’aspectes concrets de la recreació i la gestió.
La vocalia d’agenda és la responsable d’atendre les sol·licituds per assistir als actes. Aquests poden ser organitzats per la pròpia l’associació, o també per altres de caire cultural, institucions o empreses que munten fires o altres activitats. Un cop acordats els termes (cost econòmic, nombre de recreadors, campament, cavalls, etc.) és la responsable de comunicar-ho als socis.
Una altra és la d’equipament. En els darrers anys s’ha fet una intensa tasca per abaratir el cost de la compra del material i llur confecció, augmentant l’estoc i confeccionant els vestits en un taller especialitzat. Per a l’armament, l’associació té un estoc d’armes d’atretzo per a les noves lleves o pels recreadors que encara no tenen llicencia. En aquest sentit, en el darrer any s’ha doblat el nombre de boques de foc. Fent l’associació d’intermediari entre els interessats i l’armer.
Una de les vocalies més destacables és la de projectes, la qual és l’encarregada d’innovar i de realitzar noves recerques. D’aquesta en depenen els grups de treball de projectes, campament, danses i jocs, tots encarats a millorar la recreació.
També hi ha la d’implantació territorial, encarregada que els diferents destacaments realitzin actes, i la de promoció i reclutament. Aquesta darrera ha aconseguit en el darrer any un gran reclutament, gràcies en part a la difusió d’un curtmetratge, fet a través d’un programa de micromecenatge.
Perquè una associació perduri cal que es mantingui dinàmica, i en aquest sentit es compta amb una vocalia de comunicació i difusió, encarregada de la promoció a les xarxes socials i de comunicació. D’aquesta vocalia en depèn el grup de treball de marxandatge.

5. Les recreacions: els tipus i els personatges
Les associacions que és dediquen a la recreació del Barroc duen a terme diferents actes. En una banda, és fan actes protocol·laris, com salves d’honor per commemorar un personatge o un fet històric. I per l’altra, les recreacions de batalles
Dins dels grups de recreació, hi ha diferents rols de participants. El que abunda més, és el del soldat d’infanteria, lleugera o de línia. També és recrea tot un escalafó militar i un seguici de músics, així com un regiment de cavalleria i el grup de civils, majoritàriament format per dones.
Així doncs, cada col·lectiu té un paper determinat. Els soldats, hauran de formar i fer instrucció, hauran de complir el que els hi ordenin els comandants i, si cal recrear una batalla, adoptar les tàctiques militars adequades. En les seves estones lliures podran fer vida de campament. Podran descansar, menjar alguna cosa, refrescar-se i, fins i tot si els músics s’animen a tocar, podran ballar i fer xerinola. Els civils aniran seguint la tropa sense interrompre la marxa i repartiran aigua en els moments indicats. Després, si els plau, tindran cura del campament sempre que no es designi un cos de guàrdia i, en el cas que en sàpiguen, podran fer els cartutxos de pólvora.
En tot moment s’intenta que només estiguin a la vista els objectes d’època, aconseguint, d’aquesta manera, posar-se a la pell de les persones d’aquell moment. Igualment s’intenta donar al públic assistent donar una bona imatge de professionalitat.
És important que els soldats portin armes com les de l’època, aquestes poden ser rèpliques de foc real, per les quals es necessita el permís atorgat per la Guàrdia Civil, o bé les d’atrezzo, proporcionades per les associacions.

6. L’armament, la indumentària i la música
Com a recreadors històrics, la indumentària i l’armament ha de ser l’adequat. Per això s’ha partit d’un estudi exhaustiu per aconseguir la màxima fidelitat a l’hora de reconstruir aquest període.
Aquest gran treball d’investigació2, amb el buidat de diversos arxius històrics, ha permès descobrir els patronatges dels vestits en les Reials Ordenances de Carles III de 1706, així com les comandes que es varen fer a la confraria de sastres que es conserva al registre hospitalari de la Santa Creu.
També han sigut d’ajuda les empreses que es dediquen a reproduir tota mena d’objectes i d’armes d’època, les quals venen sobretot a recreadors i a col·leccionistes.
2 Realitzat per l’historiador Francesc Xavier Hernàndez Cardona i el dibuixant Francesc Riart Jou.
Un dels inconvenients més importants era el de no disposar de rèpliques fidels d’armes de l’època. Per solucionar-ho es va recórrer a un fusell original del 1716 que va servir de model per, a partir d’un Kentuky3, fer la culata, amb fusta de faig, mitjançant un torn de tres eixos. Es va canviar el cargol del peu de gat per un amb anella, imitant el pany miquelet i, per acabar, es va fer el guardacaps amb ferro (Figura 6).
No obstant això, no es va poder fabricar el pany miquelet, ni calcular el punt d’equilibri de l’escopeta. Amb el temps s’ha observat que la molla del pany es trenca amb facilitat. En alguns casos s’ha protegit la culata amb llautó, i s’ha tapat la unió de la culata i l’encep amb un cordill. El resultat és una arma 1,5 metres de longitud.
Un dels aspectes que s’està millorant és el campament, amb un augment del nombre de tendes i de mobiliari de campanya.
Referent a la música, un grup de professionals està treballant en la recerca d’instruments, partitures i balls de l’època, a l’hora que participen de recreadors ja que el seu paper era molt rellevant en el moment de transmetre les ordres a les tropes

7. Projectes i activitats
Un dels objectius és la realització de diferents projectes d’investigació mitjançant la reproducció d’objectes, armes, mobiliari, etc., per millorar l’autenticitat de les actuacions. També activitats de difusió amb la finalitat d’apropar la història a la societat.

7.1. El tros
Aquest projecte consisteix en realitzar treballs experimentals d’enginyeria militar, per part dels membres de Miquelets de Catalunya, a partir de manuals nord-americans del segle XVIII. En ell s’hi està construir un glassis, amb fossat i tres paral·leles de setge. Fins a la data s’ha treballat fent gabions, els quals es confeccionen amb restes de poda
de morera ja que aquesta fusta ha de ser llarga i de diàmetre doble per aguantar la tensió, i feixines fetes amb les branques més primes. El terreny s’ha anat excavant per escales, amb pals de sapadors i aixades. Aquest projecte és fa dins el marc de l’arqueologia experimental, per tant s’ha de tenir en compte el temps de confecció i les eines que s’utilitzen. Finalment quan el projecte estigui més avançat no es descarta de fer una mina.

7.2. El destacament de l’Hospitalet
El darrer any, un grup del Baix Llobregat ha fet un projecte centrat en els fets ocorreguts l’Hospitalet el 1713, i que marcaren el desenllaç de la Guerra de Successió. Es basa en la recerca dels fets ocorreguts, el contacte amb les institucions, la difusió dels fets i, finalment el projecte pedagògic, anomenat “Miquelet a l’Escola”, que pretén acostar la història als nens, de forma atractiva cap a ells.
8. El futur de les associacions de recreadors
El principal repte dels grups de recreació del Barroc, és millorar el rigor històric i guanyar en fidelitat, sobretot en els moments en què els soldats no tenen una activitat concreta. Creiem que hi ha un gran camí per recórrer en l’àmbit de recrear la vida del campament. Per això, els Miquelets de Catalunya, va organitzar un campament durant un cap de setmana per viure de la mateixa manera que els soldats del segle XVIII, segons el concepte del living history. Es van poder experimentar les dificultats i incomoditats que patien a diari.
Pensem també, que s’hauria de mantenir aquest creixement que em aconseguit durant aquest últim any, sense deixar de continuar millorant amb l’aspecte de fidelitat històrica, crear nous regiments i fer sortides a molts altres llocs.
Perquè aquesta activitat sigui més reconeguda i valorada, cal promoure l’intercanvi de grups de recreació entre països, així com fer accions de difusió a nivell nacional i internacional per poder mostrar arreu la nostra història.

Agraïments
Imar Caballé, Aleix Gonzàlez, Marc Clotet, Ramón Redorta, Albert Sangenís i Albert Barbany.

Bibliografia i webgrafia
HERNÁNDEZ, F.J., RIART, F. Història militar de Catalunya. Vol III, Rafael Dalmau, Barcelona, 2003. HERNÁNDEZ, F.J., RIART, F. Els Exèrcits de Catalunya 1713-1714, Rafael Dalmau, Barcelona, 2007.
COWIE, E., Living Through History, 1975.
KELLY, N., REES, R., SHUTER, J. Living Through History: Core Book. Making of the United Kingdom, Core Edition, 1998.
SANTACANA, J., SERRAT, N., “L’ensenyament de la història i el living history” a Temps d’educació 21, 2002.
http://en.wikipedia.org/wiki/American_Civil_War_reenactment (21-02-2015).
http://www.miquelets.cat (25-02-2015).
http://www.miqueletsgirona.cat (25-02-2015).
http://www.regimentsdebarcelona.cat/ (25-02-2015).
https://www.behance.net/gallery/17672605/The-Catalan-musket-project (21-02-2015).

Associacionisme del segle XXI 2 (Participacio´)

En aquests temps en que tantissima i tantissima gent estan demanant a crits una major democratització de la societat, les entitats no en poden estar ni estan al marge, molta d'aquestes demandes es veuen sovint reflectides en un augment dels seus membres i d'associacions. I sovint en elles també s'hi poden apreciar aquestes demandes de major participació.

Aquestes sovint es materialitzen en agrupacions de caire assembleari de gent ajuntada pel motiu que sigui per portar a terme quelcom, ja sigui per un període concret en el temps i un motiu molt concret o be per una activitat més perllongada en el temps o activitat de caire cultural. Però sovint també ens trobem en casos en que es demana que una associació que funciona des d'un cert temps, passi a funcionar de forma assembleària en els òrgans de direcció (ja que per estatuts tota entitat ja ha de reunir un cop l'any la totalitat dels seus socis per aprovar el pressupost i els càrrecs directius), fet que per poder-se portar a terme requereix remodelar els estatuts, possibilitant l'obertura de la caixa dels trons de les vergonyes interiors de l'associació.

Perquè això no passi molts presidents opten per fer reunions de les juntes obertes i anunciar quan es fan les reunions. És aleshores quan ens trobem amb la paradoxa de que qui tant reclamava poder participar no hi assisteix, i si algun despistat ho fa, a la següent ja no hi va. Amb això no dic que no s'hagi de fer i passar a tindre unes juntes totalitàries, si no que aquells que tant opinen estiguin realment disposats a arremangar-se i a treballar. I als presidents que permetin la participació, ja que massa sovint ens trobem amb el típic president que ho vol controlar tot, i en aquesta vida no es pot pas pretendre, cal sempre trobar la manera que hi pugui participar el major nombre de persones possibles.

Tampoc es pot pas pretendre aquella frase de "tots fem de tot", cal que una tasca la porti a terme la persona més apta per a desenvolupar-lo, d'ela qual se'n pot despendre un grup i/o comissió que l'ajudin a desenvolupar les seves tasques.

 

Associacionisme del segle XXI 1 (la comunicació)

El nostre és un país ric, en moviments populars ja des d’antic la els seus habitants han buscat la manera de poder portar a terme allò que volien, o els agradava fer. Aquest fet ha donat lloc a un ric mostrari associatiu, donant lloc a colles geganteres, castelleres, de diables de festes, ateneus, clubs esportius, corals i orfeons, i un llarg etcètera.

Amb el temps aquestes s’han anat adaptant, com bonament han pogut als embats de la situació sociopolítica, i adaptant a les necessitats dels seus socis. El darrer d’aquests reptes ha estat i és la irrupció de les noves tecnologies de la comunicació. Un gran repte en el que sovint s’hi ha fet front comptant amb la col·laboració desinteressada d’algun soci interessat en aquest temes que provant provant ha creat algun web, un perfil, un twiter, o qualsevol altre element, per que l’entitat vagi donant a conèixer les seves activitats. I en els darrers temps molts han anat creant vocalies i/o comissions dedicades a la comunicació, però amb el romanent en el subconscient d’una política comunicativa que cal actualitzar.

Així doncs encara perdura la idea de que cal fer molts cartells, pamflets, que ningú llegeix, i que massa sovint acaben per terra, embrutant els carrers i provocant desforestació per fer uns papers que ni els mateixos interessats s’esforcen a fer arribar al públic potencial, fet que fa que te’ls trobis al estand massa sovint, darrera el taulell, menjant o petant la xerrada, sens preocupar-se el més mínim per la imatge que transmeten.

També ens trobem els membres d’una executiva que pensen que modernitat és tindre molts ordinadors i telèfons connectats a tot arreu, i passar-se la reunió enviant emails, que podrien enviar des de casa, o parlant entre ells a través del wats app. Amb això no vull dir que fem com aquell avi directiu d’un club de futbol, allunyat de la realitat dels seus jugadors, que no sap ni fer anar l’agenda del telèfon o li ha de demanar als altres que li arreglin l’ordinador. Senyors, existeixen els papers i els bolígraf, els telèfons tenen un apartat de notes!!

Cal així doncs que situem la tecnologia i l’associacionisme en el lloc que els pertoca. La tecnologia és molt útil i cal que la dominem, però tinguem present que a les associacions son un espai on la gent va a relaxar-se i a passar-ho be. Això no vol dir que hagin d’esdevenir un campi qui pugui, si no ens al contrari, perquè al igual que nosaltres hi som perquè volem, els altres també, fet que al meu parer comporta que tots hi posem tot el nostre esforç possible (sempre tenint clar fins on podem arribar, nosaltres i els altres) i fer les coses el millor possible. En el cas de la comunicació, tal i com està avui en dia ja no pot ser que cadascú vagi fent les coses de forma amateur, si no que tinguem ben clar cap a on volem anar, i a quin públic ens volem dirigir. Amb això no vull dir que s’hagi d’excloure a aquell estudiant de comunicació/informàtica, o al autodidàctica, ens al contrari, se’ls ha de potenciar per que son gent que sovint son gent molt més oberta de mires, que l’entès. Però el que si que hem de fer és treure’ns de sobre vells clixés i tindre molt clar el que volem, i adaptar-nos a les necessitats i tempos requerits per aconseguir el que volem.  

Els Carrencà i la guerra de successió

Inicis del XVIII

Per començar ens hem de situar a la Martorelles de fa 300 anys, i per fer-ho hem hagut de recórrer al fons Carrencà i al fons Sindreu de l’arxiu de Martorelles i a l’arxiu parroquial de Martorelles.

En els seus llibres Sindreu ens parla dels dietaris de Mossèn Ferriol Llaorsí, mossèn de la parròquia de Santa Maria de Martorelles del 16 de Febrer de l’any1691 al 12 de Desembre de 1736. Uns dietaris que a dia d’avui aquest historiador no ha pogut localitzar.

A inicis del segle XVIII, ens trobem una parròquia que l’any 1707 consta de 110 habitants (Mollet en tenia uns 200). Dedicats al conreu de: Blat, ordi, mill, sègol, espelta, faves, pèsols, llobins, cigrons, guixes, mongetes, moreu, fesols, veces, llenties i sobretot cànem i vinya. Amb molt bons anys per la terra entre el 1700 al 1706. Productes que principalment portaven a comerciar al mercat de Granollers, on la porxada feia de mercat del gra del Vallés, que al seu torn era el graner de Barcelona.

Aquesta parròquia com totes comptava amb llurs pròpia organització (càrrecs que s’escollien anualment) a part del mossèn, així doncs trobem que:

-           “27-Juliol del any 1702. Dia de la festa de la dedicació desta Iglesia foren elegits obrers en la forma en dita Iglesia acostumada. Pera Matons, y Jaume Busquets Carrencà pagesos desta Parqª(uia), y comencen a exercir son ofici en lo dia 2 de ge (ner) del mateix siguent anÿ 1702. Com es estil en esta Iglesia”. mateix dia ho fan Jaume Antic i Pau Farrés.

A l’època un oïdor era el responsable de les finances. Hi haurem d’esperar a 1708 i a 1713 perquè un Carrencà ho torni a ser. Per poder-los fer la feina més senzilla a ells i als mossens venidors trobem que l’any 1750 el rector fa un plànol amb totes les cases i terres, d’on cobra la parròquia, del qual tenim un exemplar en molt bon estat de conservació al bisbat i una de no gaire ben conservada al arxiu municipal.

Aquesta parròquia de Santa Maria de Martorelles, junt amb les de Sant Fost de Campsentelles, Cabanyes i Santa Perpetua de la Mogoda l’any 1410 van constituir l’anomenada Baronia de Montalegre. Una Baronia que comptava amb institucions pròpies: El consell Municipal, compost pels caps de les cases. El Batlle, que n’exercia el poder executiu, judicial i policíac, i que era nomenat pels senyors i disposava d’un salari. Aquest era ajudat pels consellers i pels clavaris (responsables de les finances) que eren elegits per insaculació. Aquest consell es reunia a l’anomenada Barraca de Mogoda (entre Santa Perpetua i Cabanyes). I que fou abolit el 1716 amb el decret de Nova Planta.

El mossèn

Com ja hem comentat en l’apartat anterior el principal mossèn del segle XVIII a Martorelles fou Mossèn Ferriol Llaorsí, que regentà la parròquia 45 anys, del 16 de Febrer de l’any1691 al 12 de Desembre de 1736. I ens ha deixat un dels documents més valuosos de l’època, el seu dietari, del qual Sindreu en cita alguns fragments. Però del qual no en podem conèixer el pensament ni l’anàlisi de les situacions que li van tocar viure ja que, com ja hem comentat no s’han pogut localitzar, i el mateix Sindreu és contradiu: Per una banda ens diu que és un fervent austriacista, que amb la derrota defensa al rei Felip. Per l’altra  “Es nota contrari a la decisió catalana per Carles III, però sense entusiasme per Felip V, tot i que es desprèn que comprèn la idea idea dels catalans “No ha estat una acció tremendament errònia, intentar plantar cara a un enemic tant poderós”. Però si que veu com a “desbaratada” la decisió de resistir a ultrança. Segons ell cal buscar la causa del canvi de monarca a “l’astúcia, a la murriesca i a la perfídia dels anglesos”. El que si podem constatar del cert és que ve de família austriacista, ja que ens diu:

-          “Vüy, dia 16 de setembre.

Som donat cristiana sepultura al cos fahedor, d’un dels tres soldats, aquins havia donat acolliment, avui fa vuit dies, en aquesta rectoria.

Un d’aquests tres soldats fugitius, era el meu nebot, en Pelegrí Llaorsí, fill d’un germà meu, que resideix al Port de la Selva, de on en sóm tots nadius...

I aquest no és pas l’únic cas d’austriacistes que fugen de Barcelona aquí el mossèn acull i intenta guarir. Malgrat aixó no queda del tot clar ja que tant es refereix a Felip V com “el rei d’Espanya”, com “el rei”. No obstant l’únic moment en que cita el nom de Felip ho fa com a “Felip d’Espanya” no pas com a Felip V, i ho fa un cop passat l’onze de Setembre.

És a partit d’ell que sabem que durant el període de la guerra de successió a la corona espanyola la població s’ha reduït a menys de 100 habitants que viuen tancats i esporuguits en 18 o 20 focs (unes 5 persones per casa), i recomana a la gent que tingui les armes preparades per si els ataquen.

-          “La gent senzilla, la bona gent d’aquesta <> de Martorelles, que avui som tant pocs, que no arribem a fer ni un centenar d’ànimes de cristians, en el padró de feligresia, i que tenim estada en els divuit o vint focs que escalfen les nostres cases modestes, estem tant atemoritzats, tan esglaiats i tan esporguits, davant del que veiem i del que sentim a dir, que no gosem ni sortir de casa.

-          Tanqueu bé les portes i barreu els bariports!!.. No us mogueu de dintre!!.. No obriu a ningú que no conegueu!!... Vigileu pares!!... Que no s’us enduguin els fadrins de casa, a la força, per fer-los anar a la guerra... I vosaltres, mares, vetlleu per les vostres filles donzelles, perquè no us las prenguin i us les deshonrin... Si teniu una arma de foc, tingueu-la guardada al punt de dalt, preparada a sota del coixí.. Per defensar-vos... Que avui només corre gent dolenta...

Per poder comprendre aquestes paraules i consells del rector, cal que tinguem ben presents que la societat catalana de la època era una societat molt avesada a la guerra i que acostumava a tindre armes a casa des de feia segles. Hem de tindre també present que a finals de 1713, han quedat abandonats a la conreria els membres de l’expedició militar que realitzà el conseller militar, i que aquest s’han quedat a les muntanyes tot intentant entrar o fugir de Barcelona, i que mentre no troben el moment per trencar el setge es refugien a la serralada litoral, malt vivint sense ordre ni direcció, i sovint cometent actes de pillatge per poder sobreviure. Atacant si calia esglésies com la de Cabanyes, o robant als molins de la plana.

Carrencà

Pel que fa a la família Carrencà parlem principalment de dos propietaris Teresa Carrencà i Tria (1671-1695), filla de Jeroni Carrencà i Xamar, i del seu fill Josep Carrencà i Bosquets (1690-1742). Així com també parlem de Jaume Bosquets Carrencà, marit de Teresa i pare i tutor en la minoria d’edat de Josep.

Teresa fou la única filla de Jeroni Carrencà i Xamar, el testament del qual és una de les millors fonts que tenim per com era la casa i la seva hisenda. Ens hem d’imaginar una casa pràcticament com la veiem avui dia, però sense la capella que data de finals del XVIII, ni el pou i possiblement sense la masoveria (no en parla), amb un molí a la part de sota (actual carrer rec del molí) i no queda ben be clar si l’edifici del celler ja hi seria o be hi hauria un celler dintre la casa. En ell també reconeix a Teresa com a hereva, i nombra al seu cosí Magí Xamar (Ciutadà Honrat de Barcelona) com a tutor, ja que a part de ser una dona, només tenia cinc anys i era orfe de pare i mare (morta de part).

Teresa es casà l’any 1690 amb Jaume Bosquets, fill de Sant Ciprià de Valldoreig, amb qui tingué tres fills Josep (1690), Jeroni (1691), I Ignasi (1695). En el seu testament Teresa reconeix a Josep com a hereu, i a Jeroni com a fill, i nombra al seu marit com a tutor, en cap moment nombra a Ignasi, nat dotze dies abans de la seva defunció. Cal esmentar que Jaume era germà de Francesc Bosquets, coronel del regiment Mitjansde fusellers de muntanya (miquelets).

Josep en fou el propietari fins a la seva mort l’any 1742, en que heretà el seu fill Antic Carrencà i Carbonell. Tingué nou fills, Jaume, Teresa, Jeroni, I Antic, del primer matrimoni amb Teresa Carbonell de les Casesnoves. I Maria Teresa, Ignasi, Maria Eulàlia, Jaume, i Petronel·la, del seu matrimoni amb Eulàlia Marquet i Plantada.

En iniciar el segle ens trobem un gran mas amb un propietari de només deu anys, que està tutoritzat pel seu pare de trenta. Els primers documents que trobem del segle daten del 1709 i es tracten d’e la compra d’una vinya a Rafel Guillamí, i de l’exempció d’Isidre Carbonell pare de Tresa Carbonell, que a l’any següent es casarà amb Josep Carrencà. El període de la guerra és una època que segons veiem a la documentació existent a l’arxiu municipal, no es diferencia en res a les èpoques de pau, tot son apoques, censos, arrendaments i documents notarials. L’any 1711 neix Jaume Carrencà i Busquets (fill de Josep i Teresa) i mort el 1713. Documentació que segueix de forma similar un cop finalitzada la guerra de successió a la corona espanyola.

El fet que resulta remarcable, és que de l’any 1714 no en resta cap document. I que del 1721 en trobem que Josep Carrencà és un regidor, que cobra del cadastre, un cadastre que també trobem. Ens apareix també una “pragmàtica sanció de trajes” redactada el 21 de novembre de 1721 per Felip V. I ens trobem també que Jaume Carrencà, a la seva mort fa donació a la parròquia de Sant Felip. Tot això ens portaria a pensar que es tractaria d’una família borbònica, que durant la guerra a ultrança podria haver marxat de Martorelles.

No obstant ens trobem que malgrat haver-se prohibit el català sovint segueixen escrivint en català, el primer document en castellà no el trobem fina al 1721, però no obstant ells segueixen escrivint-lo, fins i tot en documents oficials com testaments i documents notarials, i quan no ho poden fer miren de fer-ho en llatí. També ens trobem diferents plets per satisfer deutes d’honor: el 1724 entre Francesc Motxa (de Stª Perpetua) Josep Carrencà (De Martorelles) i Raúl Lladó (de St Fost) per calumnies. I el 10 de Setembre de 1729 fan una donació a un convent per satisfer un deute d’honor. Honor que amb la documentació de la que disposem no podem saber de quin greuge es tractava.

També son destacables les desavinences amb Gregori Puig, el qual fou nomenat veguer per Felip V, després de la guerra. Gregori Puig a part de ser l’hereu de Can Puig, estava entroncat amb la família Carrencà i viceversa. I per un acord entre Gregori Puig Josep Carrencà i Jaume Busquets de 1721, hi ha un reconeixement mutu i una renuncia sobre les possessions de l’altre, no obstant les desavinences continuaren pels camins i pas de ramats, documents que ara si prosseguiren en castellà. Desavinença que arribà al punt que els Carrencà hagueren de demanar llicència per poder fer un camí que enllaces el mas amb el camí ral, per no haver de passar per Can Puig.

Si recorrem al dietari de Mossèn Ferriol llegim que el 1714 ens escriu que:

-          “Sentim a dir, que la casa de Carrencà, uns brétols enterbolits posseïts de mala entranya, s’han endut una donzella de setze anys a la força, arrastrant-la pels cabells”

-          “Sentim a dir, també, com a la mateixa casa de Carrencà, uns fascinerosos sense llei i sense conciència, han entrat al molí, que està separat de la casa, com a un cop de roc de mandró, I després d’haver nafrat greument el moliner i a l’ajudant, els han robat tot el que tenien i s’han endut tanta farina com han volgut.”

-          “També sentim a dir, a la gent de la mateixa casa de Carrencà, que ahir, de part de vespre, van sentir uns trets d’arma de foc... Seguits d’uns... ais... molt llastimosos, que venien de la banda del camí del bosquet, fora la muralla de la casa...

I que avui, quan el pastor ha fet l’engegada del ramat, per anar cap a la pastura, ha trobat els seus gossos que llepaven la sang a dos homes estesos, ensangrentats i esgalabrats.

Un estava una quantes passes més allunyat de l’altre. Que es veu que intentava fugir en direcció a la casa, a demanar aixili i socors. Però que allà mateix el varen estarracar.

La sang, agrumollada i espessa, li sortia de les nafres a raig fet perquè encara era calenta.

L’altre ja estava encarcarat, fred i enravenat.

En llegir aquestes línies, cal que tinguem present a quina distància es troba can Carrencà de l’església, i que com ja hem comentat amb anterioritat, els encontorns estaven plens de gent provinent de les res tes de l’exèrcit català, que ha via quedat abandonat a Alella, fet que hauria fet que durant un any els habitants de Martorelles es tanquessin a casa seva i evitessin sortir-n’he, aturant així tota activitat econòmica.

Pe altra banda mossèn Ferriol el 19 de Setembre de 1714 ens diu:

 -“ vüy, dia 19 se setembre.

Han arribat ací, a la plaça de l’Església, cap allà a la migdiada, un destacament de soldats a cavall, que anaven de pas cap a la ciutat de Barcelona. I aquí han fet parada.

Aquests soldats duien en custódia, una encordada de gent agafada, lligats pel puny i la canella de cada ú, a una corda llarga de cánem, on n’hi anaven quinze o setze de corrua.

El capità que manava la tropa, m’ha vingut a trobar i m’ha dit, en llengua catalana, que duien un cadàver a les alforges, feia moltes hores, que havia mort pel camí.

I que creia que seria molt convenient i necessari, que se li donés sepultura en terra sagrada, del fossar de la parròquia, ja que segons la documentació que se li havia trobat al damunt, sembla que era un soldat nascut a la parròquia de Martorelles.

Jo l’hi he preguntat si sabia qui era i ell m’ha entregat la documentació de l’interfecte.

I efectivament he vist desseguida, que aquell justificant personal que m’enseyava, pertanyia a un membre de família coneguda.

Es tracta d’en Jeroni Carrencà i Busquets, el fadristern de la casa, que feia un temps que havia anat a aprendre l’ofici de modelista de figures de cera, a la ciutat de Barcelona. I que allà el va sorpendre el batibull i el xafarranxo de combat, bo i essent militant actiu de la Coronela.

Ha manat als soldats que descarreguessin l’envoltori on hi anava aquella humana. I jo he demanat que la dipositessin al peu mateix de l’altar de sant Domingo, que és on hi tenen la sepultura, els amos de la hisenda de Carrencà.

Aquesta tarda mateix passaré comunicat als familiars del difunt i demà se li faran les honres fúnebres i el soterrament del cadàver.

Pel que m’ha dit el capità, aquella gent encordada, havien pogut escapolir-se del setge de la ciutat de Barcelona i havien intentat fugir, a la nit, vers la direcció que mena al reialme de França, seguint les fotges, i les roderes del camí-ral francès.

Però havien estat capturats a l’altura de la fortalesa d’Hostalric i retornats a la ciutat de Barcelona.

He donat una llambregada a aquella formació de detinguts i n’he tret una impressió deplorable i dolorosa.

Quan s’ha despedit el capità, m’ha saludat militarment i m’ha dit:

-          Mossèn... Només puc dir-li una cosa...

-          Quina?

-          Visca el rei Felip d’Espanya!!...

-          Doncs que Visca... – jo l’hi he contestat.

Requiaescat in pace. Amén

Signat: Ferriol Llaorsí, rector de Martorelles”

Aquest fet no vol tampoc dir que forçosament es tractés d’una família austriacista, si no simplement que el germà del propietari ho era. I potser així podem fer llum en aquest afer, una família catalana com qualsevol altra que segueix escrivint en català, perquè és la llengua que li és comuna, que segueix fent la seva vida i relacionant-se amb altra gent com ells, que és capaç alhora d’entendre i escriure el castellà i el llatí.

Conclusions

No obstant caldria poder trobar l’original del dietari de Mossèn Ferriol, per poder corroborar que la cita que ens fa Jaume Sindreu és totalment certa, ja que segons l’”ARBRE GENEALÒGIC DE CAN CARRENCÀ DE SANTA MARIA DE MARTORELLES” que va fer l’any 1998 el genealogista Ramon Rovira i Tobella, ens situa la mort de Jeroni Carrencà i Bosquets el 1744, i ens el casa el 23 de Març de 1723 amb Josepa Matons. Podríem pensar és que qui realment es casa amb la Josepa Matons es tracta de Jeroni Carrencà i Carbonell, fill de Josep Carrencà i Bosquets, i que la genealogia ens diu que mor als dos mesos de vida, però resultaria estrany dir que el primogènit mor quan realment viu. Una altra possibilitat que caldria contemplar és que realment no fos mort i el poguessin curar. Però per treure’n l’entrellat caldria trobar el dietari i saber que passa els dies posteriors.

  

Bibliografia

-          ARXIU MUNICIPAL DE MARTORELLES; Fons Carrencà.

-          ARXIU EPISCOPAL DE BARCELONA; Arxiu de la parròquia de Santa Maria de Martorelles.

-          ARXIU EPISCOPAL DE BARCELONA; Arxiu de la parròquia de Sant Joaquim de Martorelles.

-          Rovira i Tobella, Ramon; “ARBRE GENEALÒGIC DE CAN CARRENCÀ DE SANTA MARIA DE MARTORELLES”; 1998-99.

-          Sindreu, Jaume; “Martorelles història i llegenda, 3ª part”.

-          Ferrer i Gironès, Francesc; “La persecució política de la llengua catalana”, edicions 62.