dimecres, 18 de juny del 2014

Associacionisme del segle XXI 2 (Participacio´)

En aquests temps en que tantissima i tantissima gent estan demanant a crits una major democratització de la societat, les entitats no en poden estar ni estan al marge, molta d'aquestes demandes es veuen sovint reflectides en un augment dels seus membres i d'associacions. I sovint en elles també s'hi poden apreciar aquestes demandes de major participació.

Aquestes sovint es materialitzen en agrupacions de caire assembleari de gent ajuntada pel motiu que sigui per portar a terme quelcom, ja sigui per un període concret en el temps i un motiu molt concret o be per una activitat més perllongada en el temps o activitat de caire cultural. Però sovint també ens trobem en casos en que es demana que una associació que funciona des d'un cert temps, passi a funcionar de forma assembleària en els òrgans de direcció (ja que per estatuts tota entitat ja ha de reunir un cop l'any la totalitat dels seus socis per aprovar el pressupost i els càrrecs directius), fet que per poder-se portar a terme requereix remodelar els estatuts, possibilitant l'obertura de la caixa dels trons de les vergonyes interiors de l'associació.

Perquè això no passi molts presidents opten per fer reunions de les juntes obertes i anunciar quan es fan les reunions. És aleshores quan ens trobem amb la paradoxa de que qui tant reclamava poder participar no hi assisteix, i si algun despistat ho fa, a la següent ja no hi va. Amb això no dic que no s'hagi de fer i passar a tindre unes juntes totalitàries, si no que aquells que tant opinen estiguin realment disposats a arremangar-se i a treballar. I als presidents que permetin la participació, ja que massa sovint ens trobem amb el típic president que ho vol controlar tot, i en aquesta vida no es pot pas pretendre, cal sempre trobar la manera que hi pugui participar el major nombre de persones possibles.

Tampoc es pot pas pretendre aquella frase de "tots fem de tot", cal que una tasca la porti a terme la persona més apta per a desenvolupar-lo, d'ela qual se'n pot despendre un grup i/o comissió que l'ajudin a desenvolupar les seves tasques.
 

dimarts, 13 de maig del 2014

Associacionisme del segle XXI 1 (la comunicació)

El nostre és un país ric, en moviments populars ja des d’antic la els seus habitants han buscat la manera de poder portar a terme allò que volien, o els agradava fer. Aquest fet ha donat lloc a un ric mostrari associatiu, donant lloc a colles geganteres, castelleres, de diables de festes, ateneus, clubs esportius, corals i orfeons, i un llarg etcètera.

Amb el temps aquestes s’han anat adaptant, com bonament han pogut als embats de la situació sociopolítica, i adaptant a les necessitats dels seus socis. El darrer d’aquests reptes ha estat i és la irrupció de les noves tecnologies de la comunicació. Un gran repte en el que sovint s’hi ha fet front comptant amb la col·laboració desinteressada d’algun soci interessat en aquest temes que provant provant ha creat algun web, un perfil, un twiter, o qualsevol altre element, per que l’entitat vagi donant a conèixer les seves activitats. I en els darrers temps molts han anat creant vocalies i/o comissions dedicades a la comunicació, però amb el romanent en el subconscient d’una política comunicativa que cal actualitzar.

Així doncs encara perdura la idea de que cal fer molts cartells, pamflets, que ningú llegeix, i que massa sovint acaben per terra, embrutant els carrers i provocant desforestació per fer uns papers que ni els mateixos interessats s’esforcen a fer arribar al públic potencial, fet que fa que te’ls trobis al estand massa sovint, darrera el taulell, menjant o petant la xerrada, sens preocupar-se el més mínim per la imatge que transmeten.

També ens trobem els membres d’una executiva que pensen que modernitat és tindre molts ordinadors i telèfons connectats a tot arreu, i passar-se la reunió enviant emails, que podrien enviar des de casa, o parlant entre ells a través del wats app. Amb això no vull dir que fem com aquell avi directiu d’un club de futbol, allunyat de la realitat dels seus jugadors, que no sap ni fer anar l’agenda del telèfon o li ha de demanar als altres que li arreglin l’ordinador. Senyors, existeixen els papers i els bolígraf, els telèfons tenen un apartat de notes!!


Cal així doncs que situem la tecnologia i l’associacionisme en el lloc que els pertoca. La tecnologia és molt útil i cal que la dominem, però tinguem present que a les associacions son un espai on la gent va a relaxar-se i a passar-ho be. Això no vol dir que hagin d’esdevenir un campi qui pugui, si no ens al contrari, perquè al igual que nosaltres hi som perquè volem, els altres també, fet que al meu parer comporta que tots hi posem tot el nostre esforç possible (sempre tenint clar fins on podem arribar, nosaltres i els altres) i fer les coses el millor possible. En el cas de la comunicació, tal i com està avui en dia ja no pot ser que cadascú vagi fent les coses de forma amateur, si no que tinguem ben clar cap a on volem anar, i a quin públic ens volem dirigir. Amb això no vull dir que s’hagi d’excloure a aquell estudiant de comunicació/informàtica, o al autodidàctica, ens al contrari, se’ls ha de potenciar per que son gent que sovint son gent molt més oberta de mires, que l’entès. Però el que si que hem de fer és treure’ns de sobre vells clixés i tindre molt clar el que volem, i adaptar-nos a les necessitats i tempos requerits per aconseguir el que volem.  

divendres, 11 d’abril del 2014

Els Carrencà i la guerra de successió

Inicis del XVIII
Per començar ens hem de situar a la Martorelles de fa 300 anys, i per fer-ho hem hagut de recórrer al fons Carrencà i al fons Sindreu de l’arxiu de Martorelles i a l’arxiu parroquial de Martorelles.
En els seus llibres Sindreu ens parla dels dietaris de Mossèn Ferriol Llaorsí, mossèn de la parròquia de Santa Maria de Martorelles del 16 de Febrer de l’any1691 al 12 de Desembre de 1736. Uns dietaris que a dia d’avui aquest historiador no ha pogut localitzar.
A inicis del segle XVIII, ens trobem una parròquia que l’any 1707 consta de 110 habitants (Mollet en tenia uns 200). Dedicats al conreu de: Blat, ordi, mill, sègol, espelta, faves, pèsols, llobins, cigrons, guixes, mongetes, moreu, fesols, veces, llenties i sobretot cànem i vinya. Amb molt bons anys per la terra entre el 1700 al 1706. Productes que principalment portaven a comerciar al mercat de Granollers, on la porxada feia de mercat del gra del Vallés, que al seu torn era el graner de Barcelona.
Aquesta parròquia com totes comptava amb llurs pròpia organització (càrrecs que s’escollien anualment) a part del mossèn, així doncs trobem que:
-           “27-Juliol del any 1702. Dia de la festa de la dedicació desta Iglesia foren elegits obrers en la forma en dita Iglesia acostumada. Pera Matons, y Jaume Busquets Carrencà pagesos desta Parqª(uia), y comencen a exercir son ofici en lo dia 2 de ge (ner) del mateix siguent anÿ 1702. Com es estil en esta Iglesia”. mateix dia ho fan Jaume Antic i Pau Farrés.
A l’època un oïdor era el responsable de les finances. Hi haurem d’esperar a 1708 i a 1713 perquè un Carrencà ho torni a ser. Per poder-los fer la feina més senzilla a ells i als mossens venidors trobem que l’any 1750 el rector fa un plànol amb totes les cases i terres, d’on cobra la parròquia, del qual tenim un exemplar en molt bon estat de conservació al bisbat i una de no gaire ben conservada al arxiu municipal.
Aquesta parròquia de Santa Maria de Martorelles, junt amb les de Sant Fost de Campsentelles, Cabanyes i Santa Perpetua de la Mogoda l’any 1410 van constituir l’anomenada Baronia de Montalegre. Una Baronia que comptava amb institucions pròpies: El consell Municipal, compost pels caps de les cases. El Batlle, que n’exercia el poder executiu, judicial i policíac, i que era nomenat pels senyors i disposava d’un salari. Aquest era ajudat pels consellers i pels clavaris (responsables de les finances) que eren elegits per insaculació. Aquest consell es reunia a l’anomenada Barraca de Mogoda (entre Santa Perpetua i Cabanyes). I que fou abolit el 1716 amb el decret de Nova Planta.

El mossèn
Com ja hem comentat en l’apartat anterior el principal mossèn del segle XVIII a Martorelles fou Mossèn Ferriol Llaorsí, que regentà la parròquia 45 anys, del 16 de Febrer de l’any1691 al 12 de Desembre de 1736. I ens ha deixat un dels documents més valuosos de l’època, el seu dietari, del qual Sindreu en cita alguns fragments. Però del qual no en podem conèixer el pensament ni l’anàlisi de les situacions que li van tocar viure ja que, com ja hem comentat no s’han pogut localitzar, i el mateix Sindreu és contradiu: Per una banda ens diu que és un fervent austriacista, que amb la derrota defensa al rei Felip. Per l’altra  “Es nota contrari a la decisió catalana per Carles III, però sense entusiasme per Felip V, tot i que es desprèn que comprèn la idea idea dels catalans “No ha estat una acció tremendament errònia, intentar plantar cara a un enemic tant poderós”. Però si que veu com a “desbaratada” la decisió de resistir a ultrança. Segons ell cal buscar la causa del canvi de monarca a “l’astúcia, a la murriesca i a la perfídia dels anglesos”. El que si podem constatar del cert és que ve de família austriacista, ja que ens diu:
-          “Vüy, dia 16 de setembre.
Som donat cristiana sepultura al cos fahedor, d’un dels tres soldats, aquins havia donat acolliment, avui fa vuit dies, en aquesta rectoria.
Un d’aquests tres soldats fugitius, era el meu nebot, en Pelegrí Llaorsí, fill d’un germà meu, que resideix al Port de la Selva, de on en sóm tots nadius...
I aquest no és pas l’únic cas d’austriacistes que fugen de Barcelona aquí el mossèn acull i intenta guarir. Malgrat aixó no queda del tot clar ja que tant es refereix a Felip V com “el rei d’Espanya”, com “el rei”. No obstant l’únic moment en que cita el nom de Felip ho fa com a “Felip d’Espanya” no pas com a Felip V, i ho fa un cop passat l’onze de Setembre.
És a partit d’ell que sabem que durant el període de la guerra de successió a la corona espanyola la població s’ha reduït a menys de 100 habitants que viuen tancats i esporuguits en 18 o 20 focs (unes 5 persones per casa), i recomana a la gent que tingui les armes preparades per si els ataquen.
-          “La gent senzilla, la bona gent d’aquesta <> de Martorelles, que avui som tant pocs, que no arribem a fer ni un centenar d’ànimes de cristians, en el padró de feligresia, i que tenim estada en els divuit o vint focs que escalfen les nostres cases modestes, estem tant atemoritzats, tan esglaiats i tan esporguits, davant del que veiem i del que sentim a dir, que no gosem ni sortir de casa.
-          Tanqueu bé les portes i barreu els bariports!!.. No us mogueu de dintre!!.. No obriu a ningú que no conegueu!!... Vigileu pares!!... Que no s’us enduguin els fadrins de casa, a la força, per fer-los anar a la guerra... I vosaltres, mares, vetlleu per les vostres filles donzelles, perquè no us las prenguin i us les deshonrin... Si teniu una arma de foc, tingueu-la guardada al punt de dalt, preparada a sota del coixí.. Per defensar-vos... Que avui només corre gent dolenta...
Per poder comprendre aquestes paraules i consells del rector, cal que tinguem ben presents que la societat catalana de la època era una societat molt avesada a la guerra i que acostumava a tindre armes a casa des de feia segles. Hem de tindre també present que a finals de 1713, han quedat abandonats a la conreria els membres de l’expedició militar que realitzà el conseller militar, i que aquest s’han quedat a les muntanyes tot intentant entrar o fugir de Barcelona, i que mentre no troben el moment per trencar el setge es refugien a la serralada litoral, malt vivint sense ordre ni direcció, i sovint cometent actes de pillatge per poder sobreviure. Atacant si calia esglésies com la de Cabanyes, o robant als molins de la plana.

Carrencà
Pel que fa a la família Carrencà parlem principalment de dos propietaris Teresa Carrencà i Tria (1671-1695), filla de Jeroni Carrencà i Xamar, i del seu fill Josep Carrencà i Bosquets (1690-1742). Així com també parlem de Jaume Bosquets Carrencà, marit de Teresa i pare i tutor en la minoria d’edat de Josep.
Teresa fou la única filla de Jeroni Carrencà i Xamar, el testament del qual és una de les millors fonts que tenim per com era la casa i la seva hisenda. Ens hem d’imaginar una casa pràcticament com la veiem avui dia, però sense la capella que data de finals del XVIII, ni el pou i possiblement sense la masoveria (no en parla), amb un molí a la part de sota (actual carrer rec del molí) i no queda ben be clar si l’edifici del celler ja hi seria o be hi hauria un celler dintre la casa. En ell també reconeix a Teresa com a hereva, i nombra al seu cosí Magí Xamar (Ciutadà Honrat de Barcelona) com a tutor, ja que a part de ser una dona, només tenia cinc anys i era orfe de pare i mare (morta de part).
Teresa es casà l’any 1690 amb Jaume Bosquets, fill de Sant Ciprià de Valldoreig, amb qui tingué tres fills Josep (1690), Jeroni (1691), I Ignasi (1695). En el seu testament Teresa reconeix a Josep com a hereu, i a Jeroni com a fill, i nombra al seu marit com a tutor, en cap moment nombra a Ignasi, nat dotze dies abans de la seva defunció. Cal esmentar que Jaume era germà de Francesc Bosquets, coronel del regiment Mitjansde fusellers de muntanya (miquelets).
Josep en fou el propietari fins a la seva mort l’any 1742, en que heretà el seu fill Antic Carrencà i Carbonell. Tingué nou fills, Jaume, Teresa, Jeroni, I Antic, del primer matrimoni amb Teresa Carbonell de les Casesnoves. I Maria Teresa, Ignasi, Maria Eulàlia, Jaume, i Petronel·la, del seu matrimoni amb Eulàlia Marquet i Plantada.
En iniciar el segle ens trobem un gran mas amb un propietari de només deu anys, que està tutoritzat pel seu pare de trenta. Els primers documents que trobem del segle daten del 1709 i es tracten d’e la compra d’una vinya a Rafel Guillamí, i de l’exempció d’Isidre Carbonell pare de Tresa Carbonell, que a l’any següent es casarà amb Josep Carrencà. El període de la guerra és una època que segons veiem a la documentació existent a l’arxiu municipal, no es diferencia en res a les èpoques de pau, tot son apoques, censos, arrendaments i documents notarials. L’any 1711 neix Jaume Carrencà i Busquets (fill de Josep i Teresa) i mort el 1713. Documentació que segueix de forma similar un cop finalitzada la guerra de successió a la corona espanyola.
El fet que resulta remarcable, és que de l’any 1714 no en resta cap document. I que del 1721 en trobem que Josep Carrencà és un regidor, que cobra del cadastre, un cadastre que també trobem. Ens apareix també una “pragmàtica sanció de trajes” redactada el 21 de novembre de 1721 per Felip V. I ens trobem també que Jaume Carrencà, a la seva mort fa donació a la parròquia de Sant Felip. Tot això ens portaria a pensar que es tractaria d’una família borbònica, que durant la guerra a ultrança podria haver marxat de Martorelles.
No obstant ens trobem que malgrat haver-se prohibit el català sovint segueixen escrivint en català, el primer document en castellà no el trobem fina al 1721, però no obstant ells segueixen escrivint-lo, fins i tot en documents oficials com testaments i documents notarials, i quan no ho poden fer miren de fer-ho en llatí. També ens trobem diferents plets per satisfer deutes d’honor: el 1724 entre Francesc Motxa (de Stª Perpetua) Josep Carrencà (De Martorelles) i Raúl Lladó (de St Fost) per calumnies. I el 10 de Setembre de 1729 fan una donació a un convent per satisfer un deute d’honor. Honor que amb la documentació de la que disposem no podem saber de quin greuge es tractava.
També son destacables les desavinences amb Gregori Puig, el qual fou nomenat veguer per Felip V, després de la guerra. Gregori Puig a part de ser l’hereu de Can Puig, estava entroncat amb la família Carrencà i viceversa. I per un acord entre Gregori Puig Josep Carrencà i Jaume Busquets de 1721, hi ha un reconeixement mutu i una renuncia sobre les possessions de l’altre, no obstant les desavinences continuaren pels camins i pas de ramats, documents que ara si prosseguiren en castellà. Desavinença que arribà al punt que els Carrencà hagueren de demanar llicència per poder fer un camí que enllaces el mas amb el camí ral, per no haver de passar per Can Puig.
Si recorrem al dietari de Mossèn Ferriol llegim que el 1714 ens escriu que:
-          “Sentim a dir, que la casa de Carrencà, uns brétols enterbolits posseïts de mala entranya, s’han endut una donzella de setze anys a la força, arrastrant-la pels cabells”
-          “Sentim a dir, també, com a la mateixa casa de Carrencà, uns fascinerosos sense llei i sense conciència, han entrat al molí, que està separat de la casa, com a un cop de roc de mandró, I després d’haver nafrat greument el moliner i a l’ajudant, els han robat tot el que tenien i s’han endut tanta farina com han volgut.”
-          “També sentim a dir, a la gent de la mateixa casa de Carrencà, que ahir, de part de vespre, van sentir uns trets d’arma de foc... Seguits d’uns... ais... molt llastimosos, que venien de la banda del camí del bosquet, fora la muralla de la casa...
I que avui, quan el pastor ha fet l’engegada del ramat, per anar cap a la pastura, ha trobat els seus gossos que llepaven la sang a dos homes estesos, ensangrentats i esgalabrats.
Un estava una quantes passes més allunyat de l’altre. Que es veu que intentava fugir en direcció a la casa, a demanar aixili i socors. Però que allà mateix el varen estarracar.
La sang, agrumollada i espessa, li sortia de les nafres a raig fet perquè encara era calenta.
L’altre ja estava encarcarat, fred i enravenat.
En llegir aquestes línies, cal que tinguem present a quina distància es troba can Carrencà de l’església, i que com ja hem comentat amb anterioritat, els encontorns estaven plens de gent provinent de les res tes de l’exèrcit català, que ha via quedat abandonat a Alella, fet que hauria fet que durant un any els habitants de Martorelles es tanquessin a casa seva i evitessin sortir-n’he, aturant així tota activitat econòmica.
Pe altra banda mossèn Ferriol el 19 de Setembre de 1714 ens diu:
 -“ vüy, dia 19 se setembre.
Han arribat ací, a la plaça de l’Església, cap allà a la migdiada, un destacament de soldats a cavall, que anaven de pas cap a la ciutat de Barcelona. I aquí han fet parada.
Aquests soldats duien en custódia, una encordada de gent agafada, lligats pel puny i la canella de cada ú, a una corda llarga de cánem, on n’hi anaven quinze o setze de corrua.
El capità que manava la tropa, m’ha vingut a trobar i m’ha dit, en llengua catalana, que duien un cadàver a les alforges, feia moltes hores, que havia mort pel camí.
I que creia que seria molt convenient i necessari, que se li donés sepultura en terra sagrada, del fossar de la parròquia, ja que segons la documentació que se li havia trobat al damunt, sembla que era un soldat nascut a la parròquia de Martorelles.
Jo l’hi he preguntat si sabia qui era i ell m’ha entregat la documentació de l’interfecte.
I efectivament he vist desseguida, que aquell justificant personal que m’enseyava, pertanyia a un membre de família coneguda.
Es tracta d’en Jeroni Carrencà i Busquets, el fadristern de la casa, que feia un temps que havia anat a aprendre l’ofici de modelista de figures de cera, a la ciutat de Barcelona. I que allà el va sorpendre el batibull i el xafarranxo de combat, bo i essent militant actiu de la Coronela.
Ha manat als soldats que descarreguessin l’envoltori on hi anava aquella humana. I jo he demanat que la dipositessin al peu mateix de l’altar de sant Domingo, que és on hi tenen la sepultura, els amos de la hisenda de Carrencà.
Aquesta tarda mateix passaré comunicat als familiars del difunt i demà se li faran les honres fúnebres i el soterrament del cadàver.
Pel que m’ha dit el capità, aquella gent encordada, havien pogut escapolir-se del setge de la ciutat de Barcelona i havien intentat fugir, a la nit, vers la direcció que mena al reialme de França, seguint les fotges, i les roderes del camí-ral francès.
Però havien estat capturats a l’altura de la fortalesa d’Hostalric i retornats a la ciutat de Barcelona.
He donat una llambregada a aquella formació de detinguts i n’he tret una impressió deplorable i dolorosa.
Quan s’ha despedit el capità, m’ha saludat militarment i m’ha dit:
-          Mossèn... Només puc dir-li una cosa...
-          Quina?
-          Visca el rei Felip d’Espanya!!...
-          Doncs que Visca... – jo l’hi he contestat.
Requiaescat in pace. Amén
Signat: Ferriol Llaorsí, rector de Martorelles”
Aquest fet no vol tampoc dir que forçosament es tractés d’una família austriacista, si no simplement que el germà del propietari ho era. I potser així podem fer llum en aquest afer, una família catalana com qualsevol altra que segueix escrivint en català, perquè és la llengua que li és comuna, que segueix fent la seva vida i relacionant-se amb altra gent com ells, que és capaç alhora d’entendre i escriure el castellà i el llatí.

Conclusions
No obstant caldria poder trobar l’original del dietari de Mossèn Ferriol, per poder corroborar que la cita que ens fa Jaume Sindreu és totalment certa, ja que segons l’”ARBRE GENEALÒGIC DE CAN CARRENCÀ DE SANTA MARIA DE MARTORELLES” que va fer l’any 1998 el genealogista Ramon Rovira i Tobella, ens situa la mort de Jeroni Carrencà i Bosquets el 1744, i ens el casa el 23 de Març de 1723 amb Josepa Matons. Podríem pensar és que qui realment es casa amb la Josepa Matons es tracta de Jeroni Carrencà i Carbonell, fill de Josep Carrencà i Bosquets, i que la genealogia ens diu que mor als dos mesos de vida, però resultaria estrany dir que el primogènit mor quan realment viu. Una altra possibilitat que caldria contemplar és que realment no fos mort i el poguessin curar. Però per treure’n l’entrellat caldria trobar el dietari i saber que passa els dies posteriors.
  
Bibliografia
-          ARXIU MUNICIPAL DE MARTORELLES; Fons Carrencà.
-          ARXIU EPISCOPAL DE BARCELONA; Arxiu de la parròquia de Santa Maria de Martorelles.
-          ARXIU EPISCOPAL DE BARCELONA; Arxiu de la parròquia de Sant Joaquim de Martorelles.
-          Rovira i Tobella, Ramon; “ARBRE GENEALÒGIC DE CAN CARRENCÀ DE SANTA MARIA DE MARTORELLES”; 1998-99.
-          Sindreu, Jaume; “Martorelles història i llegenda, 3ª part”.
-          Ferrer i Gironès, Francesc; “La persecució política de la llengua catalana”, edicions 62.

dissabte, 8 de març del 2014

Recuperem CASTELLRUF

Avui ha tingut lloc la primera fase dels treballs de recuperació i posada en valor del jaciment Ibèric de Castellruf, d’aquí Santa Maria De Martorelles. Per aquesta fase la conselleria de Cultura de la Generalitat (que és qui en té la competència) només ha autoritzat a fer un desbrossament de l’entorn, tasca per la qual ha contractat a l’empresa de recerca arqueològica ÀTICS, amb seu a Mataró (www. Atics . org), que ha comptat amb la col·laboració dels agents de l’ADF, i d’una cinquantena de voluntaris d’arreu, que han portat amb autobús, i que si be no han pogut desbrossar la totalitat del jaciment si que hi ha fet una molt bona tasca, ja que fa un any quan hi vaig pujar per darrer cop costava deu i ajuda poder veure-hi alguna estructura.



Esperem que aquest treballa no quedin en no res, i que ben aviat hi puguem tornar a veure-hi treballant un grup d’arqueòlegs. I també esperem que abans d’haver de portar expressament amb gent de fora, comptin una miqueta més amb els veïns, que si be no puguin fer tota la feina, amb l’ajuda i el consell dels experts en alguna cosa de ben segur que poden ajudar, i de ben segur que així se l’estimaran i el cuidaran molt més del que ho han pogut fer fins ara.